divendres, 15 de maig del 2009
(Difícil la cançó senzilla...)
assuaixí tan sols ja no més
Difícil el tràngol del bes
i el llarg decret de la família
Tot és difícil quan no ho és
i molt més fàcil si es complica
Difícil el gest que replica
el que no és més que un malentès
Difícil jo i allò que em pica
a frec del lloc que no diré
Tot és difícil si un ho vol
i fins i tot si no s’hi arrisca
Difícil la cançó senzilla
assuaixí tan sols ja no més
Difícil l’escàndol del que és
i del que no sent s’hi aplica
Difícil tot i aquesta mica
de consciènci’ que en fa el pes
Difícil jo i aquest no-res
que a frec d’orella se m’agita
Tot és difícil -que hi farem!
i encara més si se’n fa fita
Així doncs no ens preocupem:
a ca una puta tot i visca!
dimarts, 12 de maig del 2009
Suburban Love Song.2
Jo seré terra un dia i de mi naixerà un xiprer
Maria del Mar Bonet
Jo seré rosada un dia
I de mi naixerà una flor
I et faré l’amor cada albada
Quan dormida travessis el redol
Cap on s’atansa
la meva blanca espina
Jo seré de paper un dia
I de mi naixerà un quadern
I et faré l’amor cada dia
Quan els teus ulls travessin el redol
On es perfila
la meva negra tinta
Jo seré hidrocarbur un dia
I de mi naixerà un nigul
I et faré l’amor cada tarda
Quan humida travessis el redol
Des d’on s’escampa
la meva pluja grisa
Jo seré argamassa un dia
I de mi naixerà un fanal
I et faré l’amor cada nit
Quan feta ombra travessis el redol
Del meu pessic
de llum esgrogueïda
Jo seré verm –sí, qualque dia-
I de mi naixerà un taüt
I et faré l’amor –eternalment-
Mentre descanses al profund redol
D’aquesta ment
verdosa i malaltissa
(EPÍLEG:
Al camp de batalla
del llit
la noia que dalla
el sexe encongit
d’un trist apòleg
de la palla)
dilluns, 11 de maig del 2009
Femme Fatal o la Lilith Postmoderna
-a l'estil del que s'usa-
Al besllum del vas
de l’últim glop apurat
la poètica del whisky
despulla l’esguard
de la noia que contempla
la infecció dels estels
El seu cor és una pedra de riu
La seva rialla
un estilet esmolat
entre les cuixes del vespre que aombra
tantes mentides d’amor
Que talla amb tall fi
els sexes exhausts
dels seus cans de companyia
Ella és l’assassina
dels fètids bulevards de la tendresa
No permetis que els seus ulls
t’arrabassin la cordura
Ni que el seu perfum
enverini els teus mots
amb l’encesa feromona
del desig més animal
Decanta els teus ulls
Ignora el reclam
que emergeix des del centre del teu ésser
El carrer està replet
de dòcils noies que per pocs diners
t’acostaran al llindar
d’un paradís que no et compromet l’ànima
Però a ella
Oblida-la
El seu ventre és un fossat
de somnis traïts
de cervells quirúrgicament senats
d’absurdes expectatives
i promeses incomplertes
Decanta els teus ulls
No responguis al parany
abismal del seu somriure
No atansis el teu foguer
a la cigarreta
que se dreça expectant entre els seus llavis
No t’hi atansis
Paga el teu compte i ves-te’n
Ella no te seguirà
No li fa cap falta
Algú altre s’asseurà al tamboret
i al besllum d’un vas
carregat de whisky
veurà el reflex de la mort que aguaita
sota el rostre hieràtic d’una fembra
misteriosa i fatal
dissabte, 9 de maig del 2009
Cal fer dissabte
Albert Balasch
Clos
En aquest llenguatge
Tan lluny de la platja
On el temps vessa ormejos de sentit
De l’antic hostatge (i)
Del modern captiu
-Oh Foix, profund concep el teu mestratge-
Somio amb l’oratge
D’un vers més ardit
O
Per ventura
Un poc menys ordit
Que aquest amb el que ara
Basteixo l’estatge
Del meu desencís
Patètica queixa
Feta entre reixes pedants de llenguatge
-Oh Celan, Oh Cloquell, Oh Vidal
Allibereu-me’n, si us plau!-
Sols que per un cop
Tingués res a dir
Quelcom que contar
Alguna cosa que anés més enllà
D’aquest càrcer cacofònic de mots...
-Ai, Mallarmé, quant de mal que m’has fet!
I a tu, Monsieur Teste,
Per què et vaig llegir?-
I així que ho prov no me’n puc escapolir
-Quin estrany ritme me té posseït?-
Això és malaltís
Llegesc Heidegger
I me desesper
Quan me n’adono a propòsit de Trackl
Que el ritme és també
Quelcom d’ontològic
-Així doncs, sóc poeta patològic?-
Per cert: això me recorda
Que n’Albert Balasch
Ha guanyat el Ferrater
-Què bé: sembla que els ha arribat el seny
als jurats poètics del nostre país-
Ei!
Aquesta si que es bona
Com qui no vol la cosa
-Dos versos hexasíl•labs
Que són quatre amb aquest-
He parlat de fets
En to realista
-Per ventura, doncs, no sóc tan autista-
Prou!
Que això degenera
I no tinc temps de passar la granera
Pel trespol d’aquest poema
Per a noia
-Pensar en el no-res
no és el mateix
que
no pensar en res
Ho diu un entès
en l’art escocès
de fer sonar gaites
-I mentre tu aguaites
ton propi no-res
t’adones que res
no t’és com ho empaites
I això per ventura
-oh somni malmès-
no té ja més cura
que la paciència
-La vella ciència
de no esperar res
amb massa excés d’ànsia-
-O la insurgència:.
La fausta fretura
de qui sens paüra
no serva indulgència
cap a la indecència
d’aquesta cultura
que no arrisca res
Vols dir l’escriptura
contra l’estructura
d’aquest habitatge
fornit pel llenguatge
d’una literatura
què ha oblidat el que és?
-Vull dir el poema
com un anatema
contra tot sentit
establert en tema
que cerca ser escrit
El mot com un crit
de part
Com un risc
-I amb un asterisc
que deixi ben clar
que tota semblança
amb el que vendrà
es sols complaença
de la Llibertat
Ho diu un entès
en l’art escocès
de fer sonar gaites
divendres, 8 de maig del 2009
Roc o què
és el pretext ordit per la Bellesa
per proclamar l’Imperi del No-Res
que a cada instant
sacseja
aquest pulcre desig estrafet Cant
Opac tapís del temps que ens posa setge
mortalla i fam
d’un Temps nou -sense petja
memòria ni nom-
I amb veu serena ho dic
Amb tot l’encant
d’uns mots sil•labejats pels dits que conten
-Oh Papasseit, si us plau, no et vull cap mal-
i reconten els trams rítmics del vers
des-humil i pervers
On hi deix dit:
-No fotis, Margarit! La poesia
no és aquest art
breu de bugaderia
amb què alguns renten la seva desídia
com si fos un llençol sollat de vida
Ah, sí, la Vida... Majúscul embull
passat per l’ull de la superba Crida
Flagrant obvietat:
Qui si no viu
pot escriure el que escriu?
I això que viu
a una banda o a l’altra de l’ull
és tanmateix el mateix aldarull
d’aquesta consciència que bull
en pensament, paraula o acció
A que ve doncs tanta obsessió
per restringir l’àmbit d’experiència
tot establint que només és vivència
allò que ens entra per la visió?
La televisió, és clar, la culpa
és d’aquest aparell manyuclador
Estigma d’una generació
més avesada a gaudir de la polpa
que no pas de la fruita
del cocó
Vés per on quin corcó!
I aquest art meu
de dir-ho no és pentura poesia?
-Excés de melodia
Me direu
-Poeta rococó!
I jo
colló
que sóc
vos faré cas i desaré
la puta rosa dins la paperera
per reescriure l’obliqua prosa
del poema
La forma és el cos del poema, és la matèria que acull l’epifania del no-res (l’ombra). Aquesta aposta per la forma no és confronta amb les teories avantguardistes (com la de Salvat-Papasseit) que lluny de combatre-la l’alliberaren dels dogmes que l’emmotllaven tot obrint multitud de noves possibilitats fonamentades en allò que és, precisament, el fonament del poètic: el ritme.
Sí, però, que s’oposa a les teories que en una malentesa dicotomia, tot privilegiant els continguts sobre la forma, i apel•lant a un sentit restrictiu de l’experiència, s’esdevenen un mer testimoni superflu de vivències personals més o menys rellevants. Com és el cas, entre d’altres, de la proposta, aclamada arreu del nostre país, de Joan Margarit.
Potser aquest fet també vengui propiciat pel profund canvi perceptiu característic d’una modernitat on allò visual s’ha esdevingut el paradigma directriu de l’experiència en detriment d’altres facultats com la imaginativa, la intel•lectual o la contemplativa.
Tot plegat ha incidit en la dissolució dels marges d’autonomia de la poesia respecte a altres modulacions de caire lingüístic, desterrant-la de l’àmbit vocatiu de l’artístic (el bell i el sublim) i inserint-la de ple dins l’àmbit vocatiu del comunicatiu.
Tanmateix, potser tot això no són altra cosa que bajanades que fora millor dir-les bellament... ”