Un cantó del carrer Cent vint-i-tres

1

Trescaven sota l’estantissa nit dels carrers
mentre la pluja queia a plom
damunt els seus esguards adolorits
per un excés de llum
No era París
Tampoc Berlín, Nova York o Madrid
Era la Ciutat de Mèxic
I no obstant
El fred llenegava entre els dits
s’enquistava a la sang
s’encrostonava al silenci d’uns llavis
que tanmateix
havien oblidat el llenguatge
o simplement
l’avidesa de dir
No eren els oblidats
-tan sols s’oblida allò que un cop s’ha vist-
Eren prou menys que això
encara molt menys que fantasmes
i molt menys que ningú
-una cuca al carrer té més presència-
Eren allò que queda
I alhora no roman
Allò que put
a l’altra banda del mirall
de la vergonya
de cadascú

2

La nit
inevitable
se feia inhabitable
a un canto del carrer
cent vint-i-tres
Un vora l’altre
sobre matalassos d’asfalt
i llençols de paüra
Esperant l’alba
talment s’espera
la punció de l’excrement
Rostres com morques
Mans com bacines
Peus com monyons
Ulls com clots
vessant el fàstic
d’una fosca quotidiana
Té sols tretze anys
el ventre inflat
per quelcom més fort que la fam
i el cony rebentat
per una verga anònima

3

Na Lupita no pren
píndoles d’àcid fòlic
tampoc pren altres píndoles
-no te diners a bastament-
se consola esnifant cola barata
o benzina –si el dia ha estat bo
De tant en quant
els al•lots la conviden
a canvi d’una palla
o d’una ràpida mamada entre dos cotxes
El pare la tragué de casa
el dia que arribà
amb la panxa més gran que de costum
-“Puta” fou la paraula més amable-
La mare s’ho mirava
com si no res
o volent-ho fer veure
-el costum asseca les llàgrimes-
Pensant que tanmateix
dues pallisses en un dia
era molt més
del que el seu cos
podia suportar

4

Demà
ningú d’entre els ningús
no sabrà res de na Lupita
- ¿La chava? Regresó a su casa...
- ¡Noo Güey! Se marcho con el Negro
Passat demà
ni tan sols recordaran el seu nom

Pareix ceba (Orfeu espedaçat)

Àrida

la paraula

para taula

al sentit

Aquí

el pa

Allà

el vi

I més enllà

l’Esperit Sant

fregit

amb oli verge d’oliva

(una òliba s’ho mira

somrient

des del llindar

del migdia)

No és dijous

És diumenge

I ningú no menja

perquè han dit

que és jorn de descans

(els cans saliven

al llindar de la porta)

Mentre a defora

les al·lotes no escaliven

i encara esperen

dempeus

que soni l’hora

-De què?

...D’espedaçar l’Orfeu

Au ca, arruix!

Tribut a JV Foix, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet, Joan Brossa, Miquel Bauçà i Andreu Vidal.

Escric la clau de sol
davant l’udol
d’un ca betzol

I així que trenc un ou
sorgeix
un Sol!

Sol ser així
Aquí

Al cau
de somiar les truites
quan sense cuites
rovec les fruites
d’Orfeu

I quin prodigi
car sols que ho digui
mor el feixista
atropellat
per un taxista gat

Això d’aquí
s’assembla a un bassiot

Això a un bigot

I això altre
a un trosset de galta

I ja fan gespa
sobre la gesta
els fans d’aquesta festa

Fanfares de protesta

-Quin desbarat!
Fa temps que s’ha espassat
l’encís surrealista
I no diguem
el terrorista...

Diuen
to realista
(més aviat
nacional
que no pas socialista)
els capellans
de la v’ritat

mentres l’”e” fuita
amb les sabates
que el sabater
no li ha arreglat
balla una cúmbia
amb el déu Ra

Era la RAE
que reia
a la fi dispensada
de passar per dolenta
mentre el rei se callava
penjat d’una palmera
a la plaça de la Conquesta

-Una copa de cava
per a tothom!

(Ho ha dit un prohom)

I Amèrica que canta
I canta la lluna santa
I na Rita que espanta
el lladruc dels cussons
-Batuadell de Borbons!

-Repúbica marfanta
(Crida la infanta)

Mentre a dalt del terrat
recordant en Lumumba
la “l” oblidada
balla una rumba
amb un canta-autor
que té casa a Mó

-Ara sí t’has passat:
què n’has fet de la “a”?

Què n’haig de fer?
Doncs un lalalalà
Mem si això fa
que Europa ens pugui veure.

-Voldràs dir escoltar...

Tens raó
el meu deure
és sols el de rimar

-Quin berenar!

Ni diguis

Ja es hora d’acabar:

Estoig la clau de sol
dins la butxaca
Li trec la llengua el gos
i me la guard
dins la butxaca
Faig una truita
i me la guard
dins la butxaca
Menj una fruita
i me’n guard el pinyol
dins la butxaca
M’hi creix un Sol
dins la butxaca
On he desat les claus?

-Si ni tan sols tens casa...

Per això per això

A la babalà

Del francès

he après

a dir difícil el no-res

De l’alemany

a dir-lo estrany

-com a averany

d’un ésser que no és-

De l’anglès

a dir-lo amb llibertat

-com a algoritme

d’un ritme fluctuant-

Del grec

l’oblidada ciència

de dir-lo amb transparència

Del llatí

la supèrbia

de dir-lo amb pedigrí

De l’hebreu

-tan cabal-

l'experiència

de dir-lo sense dir

De l’espanyol

-amb desconsol-

a dir-lo amb crosses de retòrica:

el no-res esdevingut crònica

Del català

tararí tararà

a dir-lo a la babalà

-com diria un valencià-

Els inacabats (Les inachevés)

Un poema d'Henri Michaux traduït amb cal·ligrafia tremolosa

Rostre que no diu que no riu
que no diu ni sí ni no.
Monstre.
Ombra.
Rostre que tendeix,
que va,
que passa,
que lentament cap a nosaltres brosta...
Rostre perdut.

Variacions

amb música de Messiaen

1

El modern

és l’efímer

fet etern

és un pern

sobre el traç

de l’erm ferm

on el verm

fon el glaç

de l’origen

fet etern

en la flama

del modern

2

El modern

és la flama

de l’etern

és un pern

sobre el glaç

de l’erm ferm

on el verm

fon el traç

de l’origen

fet etern

en l’efímer

del modern

3

El modern

és un pern

sobre el glaç

de l’erm ferm

és un traç

on el verm

fon l’efímer

de l’etern

amb la flama

de l’origen

4

El modern

sobre el glaç

de l’erm ferm

és un traç

de l’etern

fet efímer

dins la flama

de l’origen

5

El modern

és l’origen

fet etern

és el traç

de l’efímer

sobre el glaç

de l’erm ferm

6

El modern

és l’erm ferm

de l’efímer

de l’etern

és un pern

sobre el traç

de l’origen

7

El modern

és etern

com l’origen

un erm ferm

Fuga

Per atzar ha arribat aquí
la paraula atzar
mentre Leonard Cohen diu
que son pare està equivocat
i la pluja colpeja
amb violència el cristall
de la finestra que no pot sargir
la despòtica efervescència
d’una ciutat sens fronteres
Blanchot que parla de l’absència del llibre
en aquest llibre que s’absenta
sota l’esguard emmalaltit
per l’oci de la tarda
de la pluja que plou
i no mulla el trespol
del tedi que s’atarda
entre escletxes de sol
i solituds que bleixen
sobre el blanc d’aquest foli
tan blanc
d’aquest espoli
del temps
que passa i
que no deixa
altra petja
que el record de l’atzar
que el travessa
mentre Leonard Cohen diu
primer conquerirem Manhattan
més tard Berlín
i la pluja que cessa
i Blanchot que se vessa
sobre l’absència de llibre
que sóc
ara i aquí
en l’atzar d’aquests dits
que persegueixen el dictat
del desescrit
mentre Leonard Cohen diu
Hallelluya
i l’atzar que retorna
sobre una gota de pluja

Caïnita

El poder

caïnita mà

sobre l’ésser

del germà

Més enllà

la dòcil nissaga

el ramat

que pastura

sobre l’erm

d’una orba paraula

ESCRIPTURA

i

ESTRUCTURA

la CULTURA

feta sang

als ulls de l’animal

que perdura

dins la carn

del déu posposat

-el cervell-

El més vell

contra el bell

que el subjuga

La fal·làcia

deslleial

del real

en el temps

del bell nou

De l’instant

que supura

el sentit

de l’etern

i se vol

TRANSCENDENT

Amarga fretura

de tot quant madura

a recer

del llenguatge

i recula

dins aquest estatge

del desistiment

que hom diu VERITAT

i és

tan sols

l’ancoratge

de la por

dins la història

-la memòria

feta farsa

col·lectiva

feta fàtua

feta festa

feta força

i falòrnia

coactiva

contra el coratge

del POEMA

en què abdica

tot PODER-

Caïnita mà

sobre l’ésser

del germà

(Difícil la cançó senzilla...)

Difícil la cançó senzilla
assuaixí tan sols ja no més
Difícil el tràngol del bes
i el llarg decret de la família
Tot és difícil quan no ho és
i molt més fàcil si es complica
Difícil el gest que replica
el que no és més que un malentès
Difícil jo i allò que em pica
a frec del lloc que no diré
Tot és difícil si un ho vol
i fins i tot si no s’hi arrisca

Difícil la cançó senzilla
assuaixí tan sols ja no més
Difícil l’escàndol del que és
i del que no sent s’hi aplica
Difícil tot i aquesta mica
de consciènci’ que en fa el pes
Difícil jo i aquest no-res
que a frec d’orella se m’agita
Tot és difícil -que hi farem!
i encara més si se’n fa fita
Així doncs no ens preocupem:
a ca una puta tot i visca!

Suburban Love Song.2

Jo seré terra un dia i de mi naixerà un xiprer

Maria del Mar Bonet

Jo seré rosada un dia

I de mi naixerà una flor

I et faré l’amor cada albada

Quan dormida travessis el redol

Cap on s’atansa

la meva blanca espina

Jo seré de paper un dia

I de mi naixerà un quadern

I et faré l’amor cada dia

Quan els teus ulls travessin el redol

On es perfila

la meva negra tinta

Jo seré hidrocarbur un dia

I de mi naixerà un nigul

I et faré l’amor cada tarda

Quan humida travessis el redol

Des d’on s’escampa

la meva pluja grisa

Jo seré argamassa un dia

I de mi naixerà un fanal

I et faré l’amor cada nit

Quan feta ombra travessis el redol

Del meu pessic

de llum esgrogueïda

Jo seré verm –sí, qualque dia-

I de mi naixerà un taüt

I et faré l’amor –eternalment-

Mentre descanses al profund redol

D’aquesta ment

verdosa i malaltissa

(EPÍLEG:

Al camp de batalla

del llit

la noia que dalla

el sexe encongit

d’un trist apòleg

de la palla)

Femme Fatal o la Lilith Postmoderna

-a l'estil del que s'usa-

Al besllum del vas

de l’últim glop apurat

la poètica del whisky

despulla l’esguard

de la noia que contempla

la infecció dels estels

El seu cor és una pedra de riu

La seva rialla

un estilet esmolat

entre les cuixes del vespre que aombra

tantes mentides d’amor

Que talla amb tall fi

els sexes exhausts

dels seus cans de companyia

Ella és l’assassina

dels fètids bulevards de la tendresa

No permetis que els seus ulls

t’arrabassin la cordura

Ni que el seu perfum

enverini els teus mots

amb l’encesa feromona

del desig més animal

Decanta els teus ulls

Ignora el reclam

que emergeix des del centre del teu ésser

El carrer està replet

de dòcils noies que per pocs diners

t’acostaran al llindar

d’un paradís que no et compromet l’ànima

Però a ella

Oblida-la

El seu ventre és un fossat

de somnis traïts

de cervells quirúrgicament senats

d’absurdes expectatives

i promeses incomplertes

Decanta els teus ulls

No responguis al parany

abismal del seu somriure

No atansis el teu foguer

a la cigarreta

que se dreça expectant entre els seus llavis

No t’hi atansis

Paga el teu compte i ves-te’n

Ella no te seguirà

No li fa cap falta

Algú altre s’asseurà al tamboret

i al besllum d’un vas

carregat de whisky

veurà el reflex de la mort que aguaita

sota el rostre hieràtic d’una fembra

misteriosa i fatal

Cal fer dissabte

Tots els grans instants són patològics
Albert Balasch

Clos
En aquest llenguatge
Tan lluny de la platja
On el temps vessa ormejos de sentit
De l’antic hostatge (i)
Del modern captiu
-Oh Foix, profund concep el teu mestratge-
Somio amb l’oratge
D’un vers més ardit
O
Per ventura
Un poc menys ordit
Que aquest amb el que ara
Basteixo l’estatge
Del meu desencís
Patètica queixa
Feta entre reixes pedants de llenguatge
-Oh Celan, Oh Cloquell, Oh Vidal
Allibereu-me’n, si us plau!-

Sols que per un cop
Tingués res a dir
Quelcom que contar
Alguna cosa que anés més enllà
D’aquest càrcer cacofònic de mots...

-Ai, Mallarmé, quant de mal que m’has fet!
I a tu, Monsieur Teste,
Per què et vaig llegir?-

I així que ho prov no me’n puc escapolir
-Quin estrany ritme me té posseït?-
Això és malaltís
Llegesc Heidegger
I me desesper
Quan me n’adono a propòsit de Trackl
Que el ritme és també
Quelcom d’ontològic
-Així doncs, sóc poeta patològic?-
Per cert: això me recorda
Que n’Albert Balasch
Ha guanyat el Ferrater
-Què bé: sembla que els ha arribat el seny
als jurats poètics del nostre país-

Ei!
Aquesta si que es bona
Com qui no vol la cosa
-Dos versos hexasíl•labs
Que són quatre amb aquest-
He parlat de fets
En to realista
-Per ventura, doncs, no sóc tan autista-

Prou!
Que això degenera
I no tinc temps de passar la granera
Pel trespol d’aquest poema

Per a noia

-Pensar en el no-res

no és el mateix

que

no pensar en res

Ho diu un entès

en l’art escocès

de fer sonar gaites

-I mentre tu aguaites

ton propi no-res

t’adones que res

no t’és com ho empaites

I això per ventura

-oh somni malmès-

no té ja més cura

que la paciència

-La vella ciència

de no esperar res

amb massa excés d’ànsia-

-O la insurgència:.

La fausta fretura

de qui sens paüra

no serva indulgència

cap a la indecència

d’aquesta cultura

que no arrisca res

Vols dir l’escriptura

contra l’estructura

d’aquest habitatge

fornit pel llenguatge

d’una literatura

què ha oblidat el que és?

-Vull dir el poema

com un anatema

contra tot sentit

establert en tema

que cerca ser escrit

El mot com un crit

de part

Com un risc

-I amb un asterisc

que deixi ben clar

que tota semblança

amb el que vendrà

es sols complaença

de la Llibertat

Ho diu un entès

en l’art escocès

de fer sonar gaites

Roc o què

La inefabilitat
és el pretext ordit per la Bellesa
per proclamar l’Imperi del No-Res
que a cada instant
sacseja
aquest pulcre desig estrafet Cant

Opac tapís del temps que ens posa setge
mortalla i fam
d’un Temps nou -sense petja
memòria ni nom-

I amb veu serena ho dic
Amb tot l’encant
d’uns mots sil•labejats pels dits que conten
-Oh Papasseit, si us plau, no et vull cap mal-
i reconten els trams rítmics del vers
des-humil i pervers
On hi deix dit:
-No fotis, Margarit! La poesia
no és aquest art
breu de bugaderia
amb què alguns renten la seva desídia
com si fos un llençol sollat de vida

Ah, sí, la Vida... Majúscul embull
passat per l’ull de la superba Crida
Flagrant obvietat:
Qui si no viu
pot escriure el que escriu?
I això que viu
a una banda o a l’altra de l’ull
és tanmateix el mateix aldarull
d’aquesta consciència que bull
en pensament, paraula o acció

A que ve doncs tanta obsessió
per restringir l’àmbit d’experiència
tot establint que només és vivència
allò que ens entra per la visió?

La televisió, és clar, la culpa
és d’aquest aparell manyuclador
Estigma d’una generació
més avesada a gaudir de la polpa
que no pas de la fruita
del cocó

Vés per on quin corcó!
I aquest art meu
de dir-ho no és pentura poesia?
-Excés de melodia
Me direu
-Poeta rococó!
I jo
colló
que sóc
vos faré cas i desaré
la puta rosa dins la paperera
per reescriure l’obliqua prosa
del poema

“La bellesa, amb el pretext de l’inefable, desvetlla la immanència del no-res. I en aquest fet rau el sentit vocatiu de la poesia: liquar l’absència en paraula, en ritme, en vers tot obrint una nova dimensió temporal que, paradoxalment, obra la dissolució del temps en tant que successió.
La forma és el cos del poema, és la matèria que acull l’epifania del no-res (l’ombra). Aquesta aposta per la forma no és confronta amb les teories avantguardistes (com la de Salvat-Papasseit) que lluny de combatre-la l’alliberaren dels dogmes que l’emmotllaven tot obrint multitud de noves possibilitats fonamentades en allò que és, precisament, el fonament del poètic: el ritme.
Sí, però, que s’oposa a les teories que en una malentesa dicotomia, tot privilegiant els continguts sobre la forma, i apel•lant a un sentit restrictiu de l’experiència, s’esdevenen un mer testimoni superflu de vivències personals més o menys rellevants. Com és el cas, entre d’altres, de la proposta, aclamada arreu del nostre país, de Joan Margarit.
Potser aquest fet també vengui propiciat pel profund canvi perceptiu característic d’una modernitat on allò visual s’ha esdevingut el paradigma directriu de l’experiència en detriment d’altres facultats com la imaginativa, la intel•lectual o la contemplativa.
Tot plegat ha incidit en la dissolució dels marges d’autonomia de la poesia respecte a altres modulacions de caire lingüístic, desterrant-la de l’àmbit vocatiu de l’artístic (el bell i el sublim) i inserint-la de ple dins l’àmbit vocatiu del comunicatiu.
Tanmateix, potser tot això no són altra cosa que bajanades que fora millor dir-les bellament... ”

Encara no som humans

En el límit segur de l’extermini

Desescrit El sentit d’aquest domini

Fosc i antic on el mot és el termini

I l’ombra de tot crit Oh bell ermini

Del temps que succeint fretura el símil

Dels déus que ja han prescrit El trist facsímil

D’un fat perfet història Cabòria

Inaugural del simi dins la boira

De l’ésser Dins l’espill de l’escrutini

De la recta ganyota La bubota

Persistent sobre l’òxid alumini

De la llei Del tan docte Lorelei

D’una moral pervinguda morral

Sobre la boca fecal De l'homínid

Plou a la ciutat...

a (transcendència)

L’asfalt que mullat perfuma aquest cant
Ja no sap, ignora, la mida de l’hora
Del pas freturat del dúctil amant

L’asfalt que mullat perfuma aquest cant
No serva el record del tebi conhort
Del bes de comiat del dúctil amant

L’asfalt que mullat perfuma aquest cant
S’estén al davant sens fi, perllongant
L’oblit ressonant del dúctil amant

L’asfalt que mullat perfuma aquest cant
L’asfalt que mullat perfuma aquest cant
L’asfalt que mullat perfuma aquest cant


b) (immanència)

L’asfalt que mullat perfuma aquest cant
Ja no sap, ignora, la mida de l’hora
Del pas freturat del xop vianant

L’asfalt que mullat perfuma aquest cant
No serva el record del tebi conhort
Del porxo parat al xop vianant

L’asfalt que mullat perfuma aquest cant
S’estén al davant sens fi, perllongant
L’oblit ressonant del xop vianant

L’asfalt que mullat perfuma aquest cant
L’asfalt que mullat perfuma aquest cant
L’asfalt que mullat perfuma aquest cant

Homenatge a Philip Jose Farmer

Philip Jose Farmer

Només hi ha
L’ésser dels morts,
El blanc marbre llaurat
Sota l’ombra de gel dels xipresos,
Com instants defecats
Sobre l’esguard que membra
Vidres de sal.
Mar clos,
Tranquila mar sense onades ni textures,
Sense vents,
Nigul que esten veles, senyals, banderes de Sol.
Un poc més a sota,
Quin vent assota les dunes de set
Del desert de l’aurora?
Quina llum s’escola?
Quin miratge efervesceix
Oblicu en el lluny de les copes
Del nom?
Els morts, també duren,
L’instant d’una llàgrima
O l’equinocci d’un cant,
Però hi ha morts,
I hi ha morts,
I hi ha la sorra d’una platja
A la vorera d’un riu
On, nus, els cossos conjuguen
Llurs verbs indicibles-

Vanitas vanitatum

En-
Tre el deliri
I el martiri
L’exili
Del crepuscle
Que aombra
L’indret del sepulcre
Que amb pulcra
Parsimònia
Sargeix
Aquesta anòmia
De la carn

Entre el verd del llorer
I el blanc del lliri
Sobre el marbre s’inscriu
La polsosa matriu
Del penúltim domini

I aleshores
Quan el Sol s’assaciï
De l’entròpic alcohol
De la llum

Cap déu d’embriaguesa
No servarà
Udol
Perfum
Membrança ni promesa

Car Silenci serà
L’últim domini

Escrit sobre el groc d'un Art Breu

Sobre el groc

El brot

Concupiscent

Del mot

-Pela la pell

De l’albercoc

I empassa-te’l d’un cop

I aleshores

L’ignot

Devé l’exvot

Tendre d’un lloc

Efervescent

Poema

Paraula dissident

De les baules d’un món

Sense sement

-No temis el pinyol

Car ara

Dolçament

Un arbre creix

Dins el teu cos

Naïf

Exiliats de la llum
Del Sol
Que batega
Dins el coure dels neons
Parpellejants
Els rostres sargeixen
Silencis
Esguards
Fosques papallones
Sobre els lliris de peresa
Dels llavis ressecs
Per la fotesa dels mots
En què a penes subsisteixen

-Bon dia!
-Com va?
-Sembla que avui mos plourà...
-Idò!

Mentre els cossos s’esvaneixen
Rere el trànsit de les ombres
Que encatifen el trespol
De la mort més rutinària
L’àrida
Lleugera mort
De l’ oblit escripturat
Sota el trepig
Enxarolat
D’unes soles sense petja

-Bon dia!
-Com va?
-Sembla que avui mos plourà...
-Idò!

I els ulls van vagarejant
D’escaparata en
Escaparata
On les barates devenen
Equinocci
Primavera
Fugissera ebrietat
De butxaques falagueres
I consignes de mercat

-Bon dia!
-Com va?
-Sembla que avui mos plourà...
-Idò!

Exiliats de la llum
Del Sol
Que batega
Dins el coure dels neons
Parpellejants
Els rostres sargeixen
Obscures complicitats

-Bon dia!
-Com va?
-Sembla que avui mos plourà...
-Idò!

La table du poete

Avesat com m’he

A això

-tot el pebre és dins el pot-

Pel camí que em dicta el mot

-per dreceres de sentit-

De l’ignot inadvertit

En retrob la seva baula

Avesat com m’he

A això

-confitura no de fraula

no de poma ni albercoc-

Amb tot l’àpat a la taula

Cadascú pren el seu lloc

En aguait que s’obri el vi

Avesat com m’he

A això

-les espines fan patir

més si venen dins el mots-

Obr el pot

Escorx el vi

‘Boc el pebre

N’ompl el gots

I me’n torn pel meu camí

-Avesat com m’he

A això

car no hi ha res més a dir-

Faula

Els ocells canten
Sobre el cap dels porcells:
El món serà d’aquells
Què valents s’alcen
Sobre el bram dels anyells
Sacrificats

*

Els ocells canten
Mentre els porcells
Brufen i escampen
Tufs calents
De budells
Assaciats

*

Els ocells canten
Sobre el bram dels anyells:
El món serà d’aquells
Què valents s’alcen
Sobre el cap dels porcells
Sacrificats

*

Els ocells canten
Mentre els anyells
Brufen i escampen
Tufs calents
De budells
Assaciats

*

Els ocells callen
Sota el cant dels anyells:
El món és ja d’aquells
Què valents s’alcen
Sobre el tuf dels budells
Alliberats

Difícil dialèctica

Quan l’Acció es belluga

La Paraula es detura

I desclou

La semença d’un dubte

Al llindar d’aquest dubte

L’Acció se reclou

I la Paraula amb culpa

Sobre el dubte conclou

Que és més lícita

L’aventura

Que la closca de l’ou

D’una estèril cultura

I l’Acció desclou

Eixa closca i depura

La paraula

Què es reclou

En la closca de l’ou

D’una nova cultura

I aleshores

Quan l’Acció es detura

La Paraula es belluga

I remou

Flors de literatura

On flaireja

De bell nou

L’encís de l’aventura

(Doloroses

Emperò

Necessàries són

Les tan difícils noces

De la Paraula i l’Acció...)