El moll
De l'os
Del llenguatge
És l’estatge
D’un cos
Que assaja
De fer-se gros
Sense créixer
És la petja
Que deixa
La imatge
Quan travessa
La platja
Dels ulls
És l’escull
On l’absència
Bleixa
Fins que el bleix
Curull
Confessa
Un embull
De presència
És
En es-
Sència
(-Vés per on
Quina inde-
Cència...)
L’ex-
Crescència
Del no-
Res
Això és molt gran!
ResponEliminaEstic davant el millor poema que has escrit mai!
Gràcies, Jaqme...
ResponEliminaLa veritat és que va sortir gairebé tot sol, com en un joc esculptòric entre el sentit (ex-crescència del no-res) i la matèria del llenguatge.
Una abraçada
(i mem quan travesses el bassiot i t'aventures per aquesta ciutat infinitament meravellosa i terrible...)