dilluns, 13 de juliol del 2009
Un cantó del carrer Cent vint-i-tres
Trescaven sota l’estantissa nit dels carrers
mentre la pluja queia a plom
damunt els seus esguards adolorits
per un excés de llum
No era París
Tampoc Berlín, Nova York o Madrid
Era la Ciutat de Mèxic
I no obstant
El fred llenegava entre els dits
s’enquistava a la sang
s’encrostonava al silenci d’uns llavis
que tanmateix
havien oblidat el llenguatge
o simplement
l’avidesa de dir
No eren els oblidats
-tan sols s’oblida allò que un cop s’ha vist-
Eren prou menys que això
encara molt menys que fantasmes
i molt menys que ningú
-una cuca al carrer té més presència-
Eren allò que queda
I alhora no roman
Allò que put
a l’altra banda del mirall
de la vergonya
de cadascú
2
La nit
inevitable
se feia inhabitable
a un canto del carrer
cent vint-i-tres
Un vora l’altre
sobre matalassos d’asfalt
i llençols de paüra
Esperant l’alba
talment s’espera
la punció de l’excrement
Rostres com morques
Mans com bacines
Peus com monyons
Ulls com clots
vessant el fàstic
d’una fosca quotidiana
Té sols tretze anys
el ventre inflat
per quelcom més fort que la fam
i el cony rebentat
per una verga anònima
3
Na Lupita no pren
píndoles d’àcid fòlic
tampoc pren altres píndoles
-no te diners a bastament-
se consola esnifant cola barata
o benzina –si el dia ha estat bo
De tant en quant
els al•lots la conviden
a canvi d’una palla
o d’una ràpida mamada entre dos cotxes
El pare la tragué de casa
el dia que arribà
amb la panxa més gran que de costum
-“Puta” fou la paraula més amable-
La mare s’ho mirava
com si no res
o volent-ho fer veure
-el costum asseca les llàgrimes-
Pensant que tanmateix
dues pallisses en un dia
era molt més
del que el seu cos
podia suportar
4
Demà
ningú d’entre els ningús
no sabrà res de na Lupita
- ¿La chava? Regresó a su casa...
- ¡Noo Güey! Se marcho con el Negro
Passat demà
ni tan sols recordaran el seu nom
dimarts, 7 de juliol del 2009
Pareix ceba (Orfeu espedaçat)
Àrida
la paraula
para taula
al sentit
Aquí
el pa
Allà
el vi
I més enllà
l’Esperit Sant
fregit
amb oli verge d’oliva
(una òliba s’ho mira
somrient
des del llindar
del migdia)
No és dijous
És diumenge
I ningú no menja
perquè han dit
que és jorn de descans
(els cans saliven
al llindar de la porta)
Mentre a defora
les al·lotes no escaliven
i encara esperen
dempeus
que soni l’hora
-De què?
...D’espedaçar l’Orfeu
dilluns, 6 de juliol del 2009
Au ca, arruix!
Escric la clau de sol
davant l’udol
d’un ca betzol
I així que trenc un ou
sorgeix
un Sol!
Sol ser així
Aquí
Al cau
de somiar les truites
quan sense cuites
rovec les fruites
d’Orfeu
I quin prodigi
car sols que ho digui
mor el feixista
atropellat
per un taxista gat
Això d’aquí
s’assembla a un bassiot
Això a un bigot
I això altre
a un trosset de galta
I ja fan gespa
sobre la gesta
els fans d’aquesta festa
Fanfares de protesta
-Quin desbarat!
Fa temps que s’ha espassat
l’encís surrealista
I no diguem
el terrorista...
Diuen
to realista
(més aviat
nacional
que no pas socialista)
els capellans
de la v’ritat
mentres l’”e” fuita
amb les sabates
que el sabater
no li ha arreglat
balla una cúmbia
amb el déu Ra
Era la RAE
que reia
a la fi dispensada
de passar per dolenta
mentre el rei se callava
penjat d’una palmera
a la plaça de la Conquesta
-Una copa de cava
per a tothom!
(Ho ha dit un prohom)
I Amèrica que canta
I canta la lluna santa
I na Rita que espanta
el lladruc dels cussons
-Batuadell de Borbons!
-Repúbica marfanta
(Crida la infanta)
Mentre a dalt del terrat
recordant en Lumumba
la “l” oblidada
balla una rumba
amb un canta-autor
que té casa a Mó
-Ara sí t’has passat:
què n’has fet de la “a”?
Què n’haig de fer?
Doncs un lalalalà
Mem si això fa
que Europa ens pugui veure.
-Voldràs dir escoltar...
Tens raó
el meu deure
és sols el de rimar
-Quin berenar!
Ni diguis
Ja es hora d’acabar:
Estoig la clau de sol
dins la butxaca
Li trec la llengua el gos
i me la guard
dins la butxaca
Faig una truita
i me la guard
dins la butxaca
Menj una fruita
i me’n guard el pinyol
dins la butxaca
M’hi creix un Sol
dins la butxaca
On he desat les claus?
-Si ni tan sols tens casa...
Per això per això
dissabte, 4 de juliol del 2009
A la babalà
Del francès
he après
a dir difícil el no-res
De l’alemany
a dir-lo estrany
-com a averany
d’un ésser que no és-
De l’anglès
a dir-lo amb llibertat
-com a algoritme
d’un ritme fluctuant-
Del grec
l’oblidada ciència
de dir-lo amb transparència
Del llatí
la supèrbia
de dir-lo amb pedigrí
De l’hebreu
-tan cabal-
l'experiència
de dir-lo sense dir
De l’espanyol
-amb desconsol-
a dir-lo amb crosses de retòrica:
el no-res esdevingut crònica
Del català
tararí tararà
a dir-lo a la babalà
-com diria un valencià-
Els inacabats (Les inachevés)
Un poema d'Henri Michaux traduït amb cal·ligrafia tremolosa
Rostre que no diu que no riu
que no diu ni sí ni no.
Monstre.
Ombra.
Rostre que tendeix,
que va,
que passa,
que lentament cap a nosaltres brosta...
Rostre perdut.
divendres, 3 de juliol del 2009
Variacions
amb música de Messiaen
1
El modern
és l’efímer
fet etern
és un pern
sobre el traç
de l’erm ferm
on el verm
fon el glaç
de l’origen
fet etern
en la flama
del modern
2
El modern
és la flama
de l’etern
és un pern
sobre el glaç
de l’erm ferm
on el verm
fon el traç
de l’origen
fet etern
en l’efímer
del modern
3
El modern
és un pern
sobre el glaç
de l’erm ferm
és un traç
on el verm
fon l’efímer
de l’etern
amb la flama
de l’origen
4
El modern
sobre el glaç
de l’erm ferm
és un traç
de l’etern
fet efímer
dins la flama
de l’origen
5
El modern
és l’origen
fet etern
és el traç
de l’efímer
sobre el glaç
de l’erm ferm
6
El modern
és l’erm ferm
de l’efímer
de l’etern
és un pern
sobre el traç
de l’origen
7
El modern
és etern
com l’origen
un erm ferm