Un cantó del carrer Cent vint-i-tres

1

Trescaven sota l’estantissa nit dels carrers
mentre la pluja queia a plom
damunt els seus esguards adolorits
per un excés de llum
No era París
Tampoc Berlín, Nova York o Madrid
Era la Ciutat de Mèxic
I no obstant
El fred llenegava entre els dits
s’enquistava a la sang
s’encrostonava al silenci d’uns llavis
que tanmateix
havien oblidat el llenguatge
o simplement
l’avidesa de dir
No eren els oblidats
-tan sols s’oblida allò que un cop s’ha vist-
Eren prou menys que això
encara molt menys que fantasmes
i molt menys que ningú
-una cuca al carrer té més presència-
Eren allò que queda
I alhora no roman
Allò que put
a l’altra banda del mirall
de la vergonya
de cadascú

2

La nit
inevitable
se feia inhabitable
a un canto del carrer
cent vint-i-tres
Un vora l’altre
sobre matalassos d’asfalt
i llençols de paüra
Esperant l’alba
talment s’espera
la punció de l’excrement
Rostres com morques
Mans com bacines
Peus com monyons
Ulls com clots
vessant el fàstic
d’una fosca quotidiana
Té sols tretze anys
el ventre inflat
per quelcom més fort que la fam
i el cony rebentat
per una verga anònima

3

Na Lupita no pren
píndoles d’àcid fòlic
tampoc pren altres píndoles
-no te diners a bastament-
se consola esnifant cola barata
o benzina –si el dia ha estat bo
De tant en quant
els al•lots la conviden
a canvi d’una palla
o d’una ràpida mamada entre dos cotxes
El pare la tragué de casa
el dia que arribà
amb la panxa més gran que de costum
-“Puta” fou la paraula més amable-
La mare s’ho mirava
com si no res
o volent-ho fer veure
-el costum asseca les llàgrimes-
Pensant que tanmateix
dues pallisses en un dia
era molt més
del que el seu cos
podia suportar

4

Demà
ningú d’entre els ningús
no sabrà res de na Lupita
- ¿La chava? Regresó a su casa...
- ¡Noo Güey! Se marcho con el Negro
Passat demà
ni tan sols recordaran el seu nom

Pareix ceba (Orfeu espedaçat)

Àrida

la paraula

para taula

al sentit

Aquí

el pa

Allà

el vi

I més enllà

l’Esperit Sant

fregit

amb oli verge d’oliva

(una òliba s’ho mira

somrient

des del llindar

del migdia)

No és dijous

És diumenge

I ningú no menja

perquè han dit

que és jorn de descans

(els cans saliven

al llindar de la porta)

Mentre a defora

les al·lotes no escaliven

i encara esperen

dempeus

que soni l’hora

-De què?

...D’espedaçar l’Orfeu

Au ca, arruix!

Tribut a JV Foix, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet, Joan Brossa, Miquel Bauçà i Andreu Vidal.

Escric la clau de sol
davant l’udol
d’un ca betzol

I així que trenc un ou
sorgeix
un Sol!

Sol ser així
Aquí

Al cau
de somiar les truites
quan sense cuites
rovec les fruites
d’Orfeu

I quin prodigi
car sols que ho digui
mor el feixista
atropellat
per un taxista gat

Això d’aquí
s’assembla a un bassiot

Això a un bigot

I això altre
a un trosset de galta

I ja fan gespa
sobre la gesta
els fans d’aquesta festa

Fanfares de protesta

-Quin desbarat!
Fa temps que s’ha espassat
l’encís surrealista
I no diguem
el terrorista...

Diuen
to realista
(més aviat
nacional
que no pas socialista)
els capellans
de la v’ritat

mentres l’”e” fuita
amb les sabates
que el sabater
no li ha arreglat
balla una cúmbia
amb el déu Ra

Era la RAE
que reia
a la fi dispensada
de passar per dolenta
mentre el rei se callava
penjat d’una palmera
a la plaça de la Conquesta

-Una copa de cava
per a tothom!

(Ho ha dit un prohom)

I Amèrica que canta
I canta la lluna santa
I na Rita que espanta
el lladruc dels cussons
-Batuadell de Borbons!

-Repúbica marfanta
(Crida la infanta)

Mentre a dalt del terrat
recordant en Lumumba
la “l” oblidada
balla una rumba
amb un canta-autor
que té casa a Mó

-Ara sí t’has passat:
què n’has fet de la “a”?

Què n’haig de fer?
Doncs un lalalalà
Mem si això fa
que Europa ens pugui veure.

-Voldràs dir escoltar...

Tens raó
el meu deure
és sols el de rimar

-Quin berenar!

Ni diguis

Ja es hora d’acabar:

Estoig la clau de sol
dins la butxaca
Li trec la llengua el gos
i me la guard
dins la butxaca
Faig una truita
i me la guard
dins la butxaca
Menj una fruita
i me’n guard el pinyol
dins la butxaca
M’hi creix un Sol
dins la butxaca
On he desat les claus?

-Si ni tan sols tens casa...

Per això per això

A la babalà

Del francès

he après

a dir difícil el no-res

De l’alemany

a dir-lo estrany

-com a averany

d’un ésser que no és-

De l’anglès

a dir-lo amb llibertat

-com a algoritme

d’un ritme fluctuant-

Del grec

l’oblidada ciència

de dir-lo amb transparència

Del llatí

la supèrbia

de dir-lo amb pedigrí

De l’hebreu

-tan cabal-

l'experiència

de dir-lo sense dir

De l’espanyol

-amb desconsol-

a dir-lo amb crosses de retòrica:

el no-res esdevingut crònica

Del català

tararí tararà

a dir-lo a la babalà

-com diria un valencià-

Els inacabats (Les inachevés)

Un poema d'Henri Michaux traduït amb cal·ligrafia tremolosa

Rostre que no diu que no riu
que no diu ni sí ni no.
Monstre.
Ombra.
Rostre que tendeix,
que va,
que passa,
que lentament cap a nosaltres brosta...
Rostre perdut.

Variacions

amb música de Messiaen

1

El modern

és l’efímer

fet etern

és un pern

sobre el traç

de l’erm ferm

on el verm

fon el glaç

de l’origen

fet etern

en la flama

del modern

2

El modern

és la flama

de l’etern

és un pern

sobre el glaç

de l’erm ferm

on el verm

fon el traç

de l’origen

fet etern

en l’efímer

del modern

3

El modern

és un pern

sobre el glaç

de l’erm ferm

és un traç

on el verm

fon l’efímer

de l’etern

amb la flama

de l’origen

4

El modern

sobre el glaç

de l’erm ferm

és un traç

de l’etern

fet efímer

dins la flama

de l’origen

5

El modern

és l’origen

fet etern

és el traç

de l’efímer

sobre el glaç

de l’erm ferm

6

El modern

és l’erm ferm

de l’efímer

de l’etern

és un pern

sobre el traç

de l’origen

7

El modern

és etern

com l’origen

un erm ferm