(Difícil la cançó senzilla...)

Difícil la cançó senzilla
assuaixí tan sols ja no més
Difícil el tràngol del bes
i el llarg decret de la família
Tot és difícil quan no ho és
i molt més fàcil si es complica
Difícil el gest que replica
el que no és més que un malentès
Difícil jo i allò que em pica
a frec del lloc que no diré
Tot és difícil si un ho vol
i fins i tot si no s’hi arrisca

Difícil la cançó senzilla
assuaixí tan sols ja no més
Difícil l’escàndol del que és
i del que no sent s’hi aplica
Difícil tot i aquesta mica
de consciènci’ que en fa el pes
Difícil jo i aquest no-res
que a frec d’orella se m’agita
Tot és difícil -que hi farem!
i encara més si se’n fa fita
Així doncs no ens preocupem:
a ca una puta tot i visca!

Suburban Love Song.2

Jo seré terra un dia i de mi naixerà un xiprer

Maria del Mar Bonet

Jo seré rosada un dia

I de mi naixerà una flor

I et faré l’amor cada albada

Quan dormida travessis el redol

Cap on s’atansa

la meva blanca espina

Jo seré de paper un dia

I de mi naixerà un quadern

I et faré l’amor cada dia

Quan els teus ulls travessin el redol

On es perfila

la meva negra tinta

Jo seré hidrocarbur un dia

I de mi naixerà un nigul

I et faré l’amor cada tarda

Quan humida travessis el redol

Des d’on s’escampa

la meva pluja grisa

Jo seré argamassa un dia

I de mi naixerà un fanal

I et faré l’amor cada nit

Quan feta ombra travessis el redol

Del meu pessic

de llum esgrogueïda

Jo seré verm –sí, qualque dia-

I de mi naixerà un taüt

I et faré l’amor –eternalment-

Mentre descanses al profund redol

D’aquesta ment

verdosa i malaltissa

(EPÍLEG:

Al camp de batalla

del llit

la noia que dalla

el sexe encongit

d’un trist apòleg

de la palla)

Femme Fatal o la Lilith Postmoderna

-a l'estil del que s'usa-

Al besllum del vas

de l’últim glop apurat

la poètica del whisky

despulla l’esguard

de la noia que contempla

la infecció dels estels

El seu cor és una pedra de riu

La seva rialla

un estilet esmolat

entre les cuixes del vespre que aombra

tantes mentides d’amor

Que talla amb tall fi

els sexes exhausts

dels seus cans de companyia

Ella és l’assassina

dels fètids bulevards de la tendresa

No permetis que els seus ulls

t’arrabassin la cordura

Ni que el seu perfum

enverini els teus mots

amb l’encesa feromona

del desig més animal

Decanta els teus ulls

Ignora el reclam

que emergeix des del centre del teu ésser

El carrer està replet

de dòcils noies que per pocs diners

t’acostaran al llindar

d’un paradís que no et compromet l’ànima

Però a ella

Oblida-la

El seu ventre és un fossat

de somnis traïts

de cervells quirúrgicament senats

d’absurdes expectatives

i promeses incomplertes

Decanta els teus ulls

No responguis al parany

abismal del seu somriure

No atansis el teu foguer

a la cigarreta

que se dreça expectant entre els seus llavis

No t’hi atansis

Paga el teu compte i ves-te’n

Ella no te seguirà

No li fa cap falta

Algú altre s’asseurà al tamboret

i al besllum d’un vas

carregat de whisky

veurà el reflex de la mort que aguaita

sota el rostre hieràtic d’una fembra

misteriosa i fatal

Cal fer dissabte

Tots els grans instants són patològics
Albert Balasch

Clos
En aquest llenguatge
Tan lluny de la platja
On el temps vessa ormejos de sentit
De l’antic hostatge (i)
Del modern captiu
-Oh Foix, profund concep el teu mestratge-
Somio amb l’oratge
D’un vers més ardit
O
Per ventura
Un poc menys ordit
Que aquest amb el que ara
Basteixo l’estatge
Del meu desencís
Patètica queixa
Feta entre reixes pedants de llenguatge
-Oh Celan, Oh Cloquell, Oh Vidal
Allibereu-me’n, si us plau!-

Sols que per un cop
Tingués res a dir
Quelcom que contar
Alguna cosa que anés més enllà
D’aquest càrcer cacofònic de mots...

-Ai, Mallarmé, quant de mal que m’has fet!
I a tu, Monsieur Teste,
Per què et vaig llegir?-

I així que ho prov no me’n puc escapolir
-Quin estrany ritme me té posseït?-
Això és malaltís
Llegesc Heidegger
I me desesper
Quan me n’adono a propòsit de Trackl
Que el ritme és també
Quelcom d’ontològic
-Així doncs, sóc poeta patològic?-
Per cert: això me recorda
Que n’Albert Balasch
Ha guanyat el Ferrater
-Què bé: sembla que els ha arribat el seny
als jurats poètics del nostre país-

Ei!
Aquesta si que es bona
Com qui no vol la cosa
-Dos versos hexasíl•labs
Que són quatre amb aquest-
He parlat de fets
En to realista
-Per ventura, doncs, no sóc tan autista-

Prou!
Que això degenera
I no tinc temps de passar la granera
Pel trespol d’aquest poema

Per a noia

-Pensar en el no-res

no és el mateix

que

no pensar en res

Ho diu un entès

en l’art escocès

de fer sonar gaites

-I mentre tu aguaites

ton propi no-res

t’adones que res

no t’és com ho empaites

I això per ventura

-oh somni malmès-

no té ja més cura

que la paciència

-La vella ciència

de no esperar res

amb massa excés d’ànsia-

-O la insurgència:.

La fausta fretura

de qui sens paüra

no serva indulgència

cap a la indecència

d’aquesta cultura

que no arrisca res

Vols dir l’escriptura

contra l’estructura

d’aquest habitatge

fornit pel llenguatge

d’una literatura

què ha oblidat el que és?

-Vull dir el poema

com un anatema

contra tot sentit

establert en tema

que cerca ser escrit

El mot com un crit

de part

Com un risc

-I amb un asterisc

que deixi ben clar

que tota semblança

amb el que vendrà

es sols complaença

de la Llibertat

Ho diu un entès

en l’art escocès

de fer sonar gaites

Roc o què

La inefabilitat
és el pretext ordit per la Bellesa
per proclamar l’Imperi del No-Res
que a cada instant
sacseja
aquest pulcre desig estrafet Cant

Opac tapís del temps que ens posa setge
mortalla i fam
d’un Temps nou -sense petja
memòria ni nom-

I amb veu serena ho dic
Amb tot l’encant
d’uns mots sil•labejats pels dits que conten
-Oh Papasseit, si us plau, no et vull cap mal-
i reconten els trams rítmics del vers
des-humil i pervers
On hi deix dit:
-No fotis, Margarit! La poesia
no és aquest art
breu de bugaderia
amb què alguns renten la seva desídia
com si fos un llençol sollat de vida

Ah, sí, la Vida... Majúscul embull
passat per l’ull de la superba Crida
Flagrant obvietat:
Qui si no viu
pot escriure el que escriu?
I això que viu
a una banda o a l’altra de l’ull
és tanmateix el mateix aldarull
d’aquesta consciència que bull
en pensament, paraula o acció

A que ve doncs tanta obsessió
per restringir l’àmbit d’experiència
tot establint que només és vivència
allò que ens entra per la visió?

La televisió, és clar, la culpa
és d’aquest aparell manyuclador
Estigma d’una generació
més avesada a gaudir de la polpa
que no pas de la fruita
del cocó

Vés per on quin corcó!
I aquest art meu
de dir-ho no és pentura poesia?
-Excés de melodia
Me direu
-Poeta rococó!
I jo
colló
que sóc
vos faré cas i desaré
la puta rosa dins la paperera
per reescriure l’obliqua prosa
del poema

“La bellesa, amb el pretext de l’inefable, desvetlla la immanència del no-res. I en aquest fet rau el sentit vocatiu de la poesia: liquar l’absència en paraula, en ritme, en vers tot obrint una nova dimensió temporal que, paradoxalment, obra la dissolució del temps en tant que successió.
La forma és el cos del poema, és la matèria que acull l’epifania del no-res (l’ombra). Aquesta aposta per la forma no és confronta amb les teories avantguardistes (com la de Salvat-Papasseit) que lluny de combatre-la l’alliberaren dels dogmes que l’emmotllaven tot obrint multitud de noves possibilitats fonamentades en allò que és, precisament, el fonament del poètic: el ritme.
Sí, però, que s’oposa a les teories que en una malentesa dicotomia, tot privilegiant els continguts sobre la forma, i apel•lant a un sentit restrictiu de l’experiència, s’esdevenen un mer testimoni superflu de vivències personals més o menys rellevants. Com és el cas, entre d’altres, de la proposta, aclamada arreu del nostre país, de Joan Margarit.
Potser aquest fet també vengui propiciat pel profund canvi perceptiu característic d’una modernitat on allò visual s’ha esdevingut el paradigma directriu de l’experiència en detriment d’altres facultats com la imaginativa, la intel•lectual o la contemplativa.
Tot plegat ha incidit en la dissolució dels marges d’autonomia de la poesia respecte a altres modulacions de caire lingüístic, desterrant-la de l’àmbit vocatiu de l’artístic (el bell i el sublim) i inserint-la de ple dins l’àmbit vocatiu del comunicatiu.
Tanmateix, potser tot això no són altra cosa que bajanades que fora millor dir-les bellament... ”