Un cantó del carrer Cent vint-i-tres

1

Trescaven sota l’estantissa nit dels carrers
mentre la pluja queia a plom
damunt els seus esguards adolorits
per un excés de llum
No era París
Tampoc Berlín, Nova York o Madrid
Era la Ciutat de Mèxic
I no obstant
El fred llenegava entre els dits
s’enquistava a la sang
s’encrostonava al silenci d’uns llavis
que tanmateix
havien oblidat el llenguatge
o simplement
l’avidesa de dir
No eren els oblidats
-tan sols s’oblida allò que un cop s’ha vist-
Eren prou menys que això
encara molt menys que fantasmes
i molt menys que ningú
-una cuca al carrer té més presència-
Eren allò que queda
I alhora no roman
Allò que put
a l’altra banda del mirall
de la vergonya
de cadascú

2

La nit
inevitable
se feia inhabitable
a un canto del carrer
cent vint-i-tres
Un vora l’altre
sobre matalassos d’asfalt
i llençols de paüra
Esperant l’alba
talment s’espera
la punció de l’excrement
Rostres com morques
Mans com bacines
Peus com monyons
Ulls com clots
vessant el fàstic
d’una fosca quotidiana
Té sols tretze anys
el ventre inflat
per quelcom més fort que la fam
i el cony rebentat
per una verga anònima

3

Na Lupita no pren
píndoles d’àcid fòlic
tampoc pren altres píndoles
-no te diners a bastament-
se consola esnifant cola barata
o benzina –si el dia ha estat bo
De tant en quant
els al•lots la conviden
a canvi d’una palla
o d’una ràpida mamada entre dos cotxes
El pare la tragué de casa
el dia que arribà
amb la panxa més gran que de costum
-“Puta” fou la paraula més amable-
La mare s’ho mirava
com si no res
o volent-ho fer veure
-el costum asseca les llàgrimes-
Pensant que tanmateix
dues pallisses en un dia
era molt més
del que el seu cos
podia suportar

4

Demà
ningú d’entre els ningús
no sabrà res de na Lupita
- ¿La chava? Regresó a su casa...
- ¡Noo Güey! Se marcho con el Negro
Passat demà
ni tan sols recordaran el seu nom