Roc o què

La inefabilitat
és el pretext ordit per la Bellesa
per proclamar l’Imperi del No-Res
que a cada instant
sacseja
aquest pulcre desig estrafet Cant

Opac tapís del temps que ens posa setge
mortalla i fam
d’un Temps nou -sense petja
memòria ni nom-

I amb veu serena ho dic
Amb tot l’encant
d’uns mots sil•labejats pels dits que conten
-Oh Papasseit, si us plau, no et vull cap mal-
i reconten els trams rítmics del vers
des-humil i pervers
On hi deix dit:
-No fotis, Margarit! La poesia
no és aquest art
breu de bugaderia
amb què alguns renten la seva desídia
com si fos un llençol sollat de vida

Ah, sí, la Vida... Majúscul embull
passat per l’ull de la superba Crida
Flagrant obvietat:
Qui si no viu
pot escriure el que escriu?
I això que viu
a una banda o a l’altra de l’ull
és tanmateix el mateix aldarull
d’aquesta consciència que bull
en pensament, paraula o acció

A que ve doncs tanta obsessió
per restringir l’àmbit d’experiència
tot establint que només és vivència
allò que ens entra per la visió?

La televisió, és clar, la culpa
és d’aquest aparell manyuclador
Estigma d’una generació
més avesada a gaudir de la polpa
que no pas de la fruita
del cocó

Vés per on quin corcó!
I aquest art meu
de dir-ho no és pentura poesia?
-Excés de melodia
Me direu
-Poeta rococó!
I jo
colló
que sóc
vos faré cas i desaré
la puta rosa dins la paperera
per reescriure l’obliqua prosa
del poema

“La bellesa, amb el pretext de l’inefable, desvetlla la immanència del no-res. I en aquest fet rau el sentit vocatiu de la poesia: liquar l’absència en paraula, en ritme, en vers tot obrint una nova dimensió temporal que, paradoxalment, obra la dissolució del temps en tant que successió.
La forma és el cos del poema, és la matèria que acull l’epifania del no-res (l’ombra). Aquesta aposta per la forma no és confronta amb les teories avantguardistes (com la de Salvat-Papasseit) que lluny de combatre-la l’alliberaren dels dogmes que l’emmotllaven tot obrint multitud de noves possibilitats fonamentades en allò que és, precisament, el fonament del poètic: el ritme.
Sí, però, que s’oposa a les teories que en una malentesa dicotomia, tot privilegiant els continguts sobre la forma, i apel•lant a un sentit restrictiu de l’experiència, s’esdevenen un mer testimoni superflu de vivències personals més o menys rellevants. Com és el cas, entre d’altres, de la proposta, aclamada arreu del nostre país, de Joan Margarit.
Potser aquest fet també vengui propiciat pel profund canvi perceptiu característic d’una modernitat on allò visual s’ha esdevingut el paradigma directriu de l’experiència en detriment d’altres facultats com la imaginativa, la intel•lectual o la contemplativa.
Tot plegat ha incidit en la dissolució dels marges d’autonomia de la poesia respecte a altres modulacions de caire lingüístic, desterrant-la de l’àmbit vocatiu de l’artístic (el bell i el sublim) i inserint-la de ple dins l’àmbit vocatiu del comunicatiu.
Tanmateix, potser tot això no són altra cosa que bajanades que fora millor dir-les bellament... ”