-a l'estil del que s'usa-
Al besllum del vas
de l’últim glop apurat
la poètica del whisky
despulla l’esguard
de la noia que contempla
la infecció dels estels
El seu cor és una pedra de riu
La seva rialla
un estilet esmolat
entre les cuixes del vespre que aombra
tantes mentides d’amor
Que talla amb tall fi
els sexes exhausts
dels seus cans de companyia
Ella és l’assassina
dels fètids bulevards de la tendresa
No permetis que els seus ulls
t’arrabassin la cordura
Ni que el seu perfum
enverini els teus mots
amb l’encesa feromona
del desig més animal
Decanta els teus ulls
Ignora el reclam
que emergeix des del centre del teu ésser
El carrer està replet
de dòcils noies que per pocs diners
t’acostaran al llindar
d’un paradís que no et compromet l’ànima
Però a ella
Oblida-la
El seu ventre és un fossat
de somnis traïts
de cervells quirúrgicament senats
d’absurdes expectatives
i promeses incomplertes
Decanta els teus ulls
No responguis al parany
abismal del seu somriure
No atansis el teu foguer
a la cigarreta
que se dreça expectant entre els seus llavis
No t’hi atansis
Paga el teu compte i ves-te’n
Ella no te seguirà
No li fa cap falta
Algú altre s’asseurà al tamboret
i al besllum d’un vas
carregat de whisky
veurà el reflex de la mort que aguaita
sota el rostre hieràtic d’una fembra
misteriosa i fatal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada