Cal fer dissabte

Tots els grans instants són patològics
Albert Balasch

Clos
En aquest llenguatge
Tan lluny de la platja
On el temps vessa ormejos de sentit
De l’antic hostatge (i)
Del modern captiu
-Oh Foix, profund concep el teu mestratge-
Somio amb l’oratge
D’un vers més ardit
O
Per ventura
Un poc menys ordit
Que aquest amb el que ara
Basteixo l’estatge
Del meu desencís
Patètica queixa
Feta entre reixes pedants de llenguatge
-Oh Celan, Oh Cloquell, Oh Vidal
Allibereu-me’n, si us plau!-

Sols que per un cop
Tingués res a dir
Quelcom que contar
Alguna cosa que anés més enllà
D’aquest càrcer cacofònic de mots...

-Ai, Mallarmé, quant de mal que m’has fet!
I a tu, Monsieur Teste,
Per què et vaig llegir?-

I així que ho prov no me’n puc escapolir
-Quin estrany ritme me té posseït?-
Això és malaltís
Llegesc Heidegger
I me desesper
Quan me n’adono a propòsit de Trackl
Que el ritme és també
Quelcom d’ontològic
-Així doncs, sóc poeta patològic?-
Per cert: això me recorda
Que n’Albert Balasch
Ha guanyat el Ferrater
-Què bé: sembla que els ha arribat el seny
als jurats poètics del nostre país-

Ei!
Aquesta si que es bona
Com qui no vol la cosa
-Dos versos hexasíl•labs
Que són quatre amb aquest-
He parlat de fets
En to realista
-Per ventura, doncs, no sóc tan autista-

Prou!
Que això degenera
I no tinc temps de passar la granera
Pel trespol d’aquest poema